LA LLENGUA, EL PODER I LA JUSTÍCIA

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl.Iabes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lógica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substancia humana que cadascuna de les perso­nes que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col.lectivitats. La llengua és una subs­tància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la propia d’un país o territorio Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel.lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

 No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts -i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble-, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els supri­meix i sempre el fan més coercitiu i menys huma. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els al tres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i dis­minució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

La llengua propia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de que gaudeixen les llengües que no pa­teixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemáticament el bilin­güisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparenca de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecu­ció d’una llengua al seu territori propi és el meto de de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohi­bícíó absoluta a l’etapa de tolerancia de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat esta­tal de restituir la llengua propia a tots els ámbits, sense restriccions, sense obstacles. Així, la llengua propia del nostre país, a la práctica, continua essent bandejada dels árnbíts que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els di­versos territoris d’una llengua són un pensament i una accíó abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de que gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua propia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la propia voluntat.

LA LLENGUA I LA POESIA

E llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat i tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per rnitja de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles rnorfológiques i síntác­tiques.

Les llengües són construccions culturals col.lectíves, forjades en el transcurs de la historia per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’exístencia humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, pero també de creació, d’acumulacíó i de transmissió cultural. 1 és a causa del profund valor práctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un emi­nent valor sírnbólíc per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.

La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduida. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un con­junt d’instruments musicals únics, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substancia verbal, musical, intel.lectual, comunicativa. És en el medi de la substancia lingüística col.lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

 

Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, pero al hora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, pero al hora limitada, per la llengua col· lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en que tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos árnbíts de l’actívítat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.

La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incomode pero necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contra u, l’eleva al cim de l’exuberáncia o l’empeny just al cingle del silencio La fa senyora dels amplis espais que encerc1en els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col.lectívítat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició histórica encarnada i expressada en la llengua propia.

No és pas gens casual que la renaixenc;a del valor sirnbólic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessáriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.

La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prava de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals ade­quades a entorns diferents i també, una prava de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns ámbits territorials, socials, culturals, digitals, mediatics, escolars, cientifics, sociocconórnícs, lúdics, en que la seva presencia i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exc1usius, pero sí nítidament hegemónics,

És en aquest espai segur, en aquests árnbíts de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’es­devenir paraula plural, paraula lliure, creació col-lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús li terari i l’ús poetic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalcada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la contínurtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les per­sones nouvingudes que s’incorporen per naixenca o per immigració a la comunitat lingüística.

La creació poética no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitaria no l’han d’ignorar ni mar­ginar. L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literario

La reivindicació d’una llengua per part d’una collectivitat perd forca, fins i tot sentit, si no recolza en la práctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l’arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i arrada de la paraula.

 

La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i PoI, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Sola i Ricard Torrents, en arribar al número 100, ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.

 

REDUCCIONS, revista de poesia Primavera de 2012

www.reduccions.uvic.cat

Un comentari a “LA LLENGUA, EL PODER I LA JUSTÍCIA

  1. Subscric totes i cadascuna de les paraules de la Declaració. Ben dit i ben clar: La llengua és una subs­tància principal, essencial, en la vida de cada poble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *